Barcelona

Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins de Laribal era lloc de trobades populars o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l’Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia a un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.

La part alta dels jardins actuals pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat i periodista (codirector del diari popular El Diluvio), el nom del qual s’ha perpetuat als jardins. El 1908 la finca va ser adquirida per l’Ajuntament, que hi va fundar l’Escola del Bosc. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.

Els jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Un dels comissaris de l’Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d’enjardinament a l’enginyer i paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier i al seu ajudant, el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí. Els seus autors van crear aquí un nou estil paisatgístic d’arrel mediterrània.

La vegetació preexistent —des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya— es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels “cármenes” de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.

La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d’altres espècies, pins blancs, pins pinyers, llorers, tarongers amargs i xiprers com a exponents de la vegetació autòctona, però també hi trobarem eucaliptus, xiprers de Lambert i cedres de l’Himàlaia. A la plaça del Claustre, a tocar del passeig de Santa Madrona, veiem que destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins.

Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies i arbustos com la troana, el pitòspor, el baladre i l’evònim del Japó.

En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló i els geranis, les anglesines i la Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l’espígol i el romaní, i espècies entapissants com l’heura.

L’escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d’estil art déco feta de marbre.

També hi és present La noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), un altre nu femení, en aquest cas de bronze, que representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. La tercera escultura també representa una dona i és de Josep Viladomat, que la va fer partint d’un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat a una placeta circular molt a prop de l’entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.

A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorens Artigas. Al jardí es troba la famosa Font del Gat, molt popular a la ciutat a la darreria del segle XIX. L’aigua que raja ho fa des del cap d’un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918.

Són espais de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs ombregen les àrees més planeres.

Per connectar la part superior del parc amb els jardins del Teatre Grec, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d’obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l’aigua. I és que l’aigua és l’essència del jardí, amb estanys i estanyols.

Unes pèrgoles mirador porten d’uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.

Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels jardins de Laribal fins al passeig de Santa Madrona i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d’un conjunt de camins, terrasses i racons que s’adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.

Tot està cobert d’una espessa fronda mediterrània i d’arbres fruiters, com ara nesprers i figueres i palmeres de capçades enormes.

Si ens endinsem en els jardins, ens trobarem per casualitat amb una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, la qual marca l’inici d’un recorregut que porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l’Arròs. El jardí té un aire de pati obert on als diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers.